Quina és la regla de Taylor respecte a la taxa d'interès real d'equilibri?

Resposta:

La regla de Taylor implica indirectament la taxa d'interès real d'equilibri especificant una taxa d'interès nominal objectiu.

Explicació:

La regla de Taylor va ser desenvolupada per l’economista de Stanford, John Taylor, primer per descriure i després per recomanar un tipus d’interès nominal objectiu per a la taxa de fons federals (o per a qualsevol altra taxa objectiu escollida per un banc central).

Tarifa objectiu = Tarifa neutral + 0,5 × (PIB - PIB) + 0,5 × (És a dir, això)

On, El tipus objectiu és el tipus d'interès a curt termini que el banc central hauria de dirigir;

La taxa neutra és el tipus d'interès a curt termini que preval quan la diferència entre la taxa real d'inflació i la taxa objectiu d'inflació i la diferència entre la taxa de creixement del PIB esperat i la taxa de creixement a llarg termini del PIB són zero;

PIB = taxa de creixement del PIB esperat;

PIBt = taxa de creixement del PIB a llarg termini;

És a dir, la taxa d’inflació prevista; i

= Taxa d’inflació objectiu

Tot i que l’equació pot semblar complicada, especifica essencialment dues condicions per canviar la taxa d’interès nominal objectiu (als Estats Units, la taxa de fons federals objectiu):

1) Si el PIB real és superior al PIB "potencial" (el nivell del PIB consistent amb la plena ocupació), la Fed hauria d'augmentar la taxa de fons federals objectiu.

i

2) Si la inflació real supera la inflació objectiu, la Fed hauria d’augmentar la taxa de fons federals objectiu

A la vostra pregunta: el tipus d'interès nominal està relacionat amb la taxa d'interès real per inflació:

Tipus d’interès real = Tipus d’interès nominal i taxa d’inflació

Per tant, si la regla de Taylor suggereix que la Fed hauria d'augmentar la taxa d'interès nominal (la taxa de fons federals), llavors l'ús a curt termini de la regla de Taylor augmentarà el tipus d'interès real, indirectament. Per descomptat, la regla de Taylor té la intenció de permetre a la Fed controlar la inflació, de manera que s’invocaria quan la inflació sigui alta i, amb sort, resulti en una inflació més baixa en el futur (que reduiria la taxa d’interès real).